FAUST. TRAGEDIA SUBJETIVA

Rescatada de l’espólio pessoà i reconstruïda a través de fragments escrits al llarg de tota la vida de l’autor, el Faust ha esdevingut el drama pessoà per excelúlència, símbol i analogia, potser, de tota la seva producció. Pessoa desenvolupa un lligam intertextual amb el mite fàustic de Goethe i de la tradició romàntica, on s’empelten, paradoxals i extremades, les obsessions ontològiques de l’autor. Hi ressonen, també, tots els fausts que deambulen per quatre segles de la nostra cultura. Al substrat de l’obra hi ha el mite primigeni de Prometeu, del déu modelat per l’home i, també, el mite faustià de l’home que vol vèncer la Vida a través de la Intelúligència. L’obra també és un laboratori d’assaig dels principis que regeixen els heterònims de l’autor. Amb el Doktor Faustus de Mann, aquest Faust, que li és gairebé antitètic, delimita en el segle XX, i de manera sublim, l’interval de la lluita clàssica entre Vida i Pensament.